LA PREGÀRIA CADA DIA

Domingo de Pentecostés

Primera Lectura

Fets dels Apòstols 2,1-11

Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Meravellats i estupefactes, deien:
-¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l'Àsia, de Frígia i de Pamfília, d'Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.

Salm responsorial

Salm 103 (104)

Antífona

Senyor, Déu meu, que n’ets de gran!

- Beneeix el Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que n’ets, de gran!

- Vas revestit d’honor i majestat,
t’embolcalla la llum com un mantell.

- Has estès el cel com una vela,
damunt les aigües t’has bastit un palau.

- Prens els núvols per carrossa,
avances sobre les ales dels vents.

- Tens els vents per missatgers,
el foc i les flames et serveixen.

- Assentares la terra sobre uns fonaments,
incommovible per segles i segles.

- La vas cobrir amb el mantell dels oceans,
les aigües sepultaven les muntanyes.

- Les vas amenaçar i fugiren a l’instant,
esverades de sentir el retruny del teu tro;

- pujaren les muntanyes, baixaren per les valls,
fins al lloc que els havies assignat;

- els fixares un límit que no traspassaran,
mai més no cobriran la terra.

- De les fonts en fas brollar torrents
que s’escolen entre les muntanyes.

- Els animals feréstecs s’hi abeuren,
els ases salvatges hi apaguen la set.

- A les seves ribes nien els ocells
i refilen entre les branques.

- Des del teu palau regues les muntanyes,
sacies la terra de pluges del cel;

- fas néixer l’herba per al bestiar
i les plantes al servei de l’home:

- fas sortir el pa de la terra
i el vi que alegra el cor dels homes;

- amb l’oli fas brillant el seu rostre
i amb el pa sostens el seu cor.

- El Senyor assaona els arbres més alts,
els cedres del Líban que ell plantà;

- allà els ocells hi fan els seus nius,
a la seva copa hi habita la cigonya.

- Els cabirols van per l’alta muntanya,
als roquissars s’hi refugien les fagines.

- Has creat la lluna, que assenyala les festes;
el sol coneix el lloc on s’ha de pondre.

- Quan estens la fosca, es fa de nit
i ronden tots els animals de la selva;

- els lleons rugeixen buscant la seva presa,
reclamant a Déu el seu menjar.

- Quan fas sortir el sol, es retiren
i s’ajacen als seus caus;

- i l’home se’n va al seu treball,
a la seva tasca fins al vespre.

= Que en són, de variades, Senyor, les teves obres! †
Totes les has fetes amb saviesa.
La terra és plena de les teves criatures.

= Mireu el mar, immens per totes bandes; †
són incomptables els animals que s’hi belluguen,
des dels més petits fins als més grossos;

- tot navegant el solquen els vaixells,
i Leviatan, que creares per jugar-hi.

- Tots esperen de la teva mà
que els donis l’aliment al seu temps:

- els el dónes, i ells l’arrepleguen;
obres la mà, i se sacien de béns.

= Però si deixes de mirar-los, s’esparveren; †
si els retires l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.

- Quan envies el teu esperit, reneix la creació,
i renoves la faç de la terra.

- Glòria al Senyor per sempre!
Que s’alegri el Senyor de la seva obra!

- Ell fa tremolar la terra quan la mira,
toca les muntanyes i s’hi aixequen glops de fum.

- Cantaré al Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.

- Que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig.

= Que desapareguin de la terra els pecadors, †
i no hi quedi rastre dels injustos.
Beneeix el Senyor, ànima meva.

Segona Lectura

Gàlates 5,16-25

Ara, doncs, jo us dic: comporteu-vos d'acord amb l'Esperit i no satisfareu els desigs terrenals. Perquè els desigs terrenals són contraris a l'Esperit, i l'Esperit és contrari als desigs terrenals. Hi ha una lluita entre ells, i per això no feu el que voldríeu. Però si us deixeu guiar per l'Esperit no esteu sota la Llei. Les conseqüències dels desigs terrenals són prou clares: comportaments libidinosos, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, discòrdies, gelosies, enfuriments, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, borratxeres, orgies i coses semblants. Ja us vaig advertir, i us adverteixo encara, que els qui obren així no rebran en herència el Regne de Déu. En canvi, el fruit de l'Esperit és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix. La Llei no és contrària a res d'això. Els qui són de Jesucrist han clavat a la creu totes les passions i tots els desigs terrenals. Si vivim gràcies a l'Esperit, comportem-nos d'acord amb l'Esperit!

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si no reneixes de l'aigua i de l'Esperit,
no pots entrar al Regne de Déu.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 15,26-27; 16,12-15

"Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi. I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi.
"Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: "Allò que us anunciarà, ho rep de mi."

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m'ha enviat a portar la bona nova als pobres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Hemos leído en los Hechos de los Apóstoles la narración de Pentecostés, que Lucas postula como acontecimiento fundador del tiempo de la Iglesia, un tiempo que comienza, precisamente, con una irrupción del Espíritu. El Bautista ya lo había previsto señalando a Jesús: "Él os bautizará en Espíritu Santo y fuego" (Lc 3,16). La Iglesia nace como pueblo reunido y conducido por el Espíritu Santo. No nace de sí misma, sino de lo alto.
El Espíritu movió a aquella pequeña comunidad a superar el miedo y a salir a la plaza que -en el estruendo que se había oído- entretanto se había llenado de una multitud de personas "de todas las naciones que hay bajo el cielo". Todos los presentes en el cenáculo quedaron llenos del Espíritu Santo: "se pusieron a hablar en diversas lenguas" (Hch 2,4). Podríamos decir que esta es la primera cara del milagro de Pentecostés: la transformación de aquel pequeño grupo en una comunidad unida por la pasión por el Evangelio. Es la comunidad la que está en primer plano, no los discípulos individualmente. No es casualidad que Lucas señale que antes de Pentecostés también acababa de ser elegido el duodécimo apóstol. Hay un nuevo sujeto que es creado por el Espíritu y que es impulsado a salir para comunicar el Evangelio a todos los pueblos de la Tierra. Y enseguida empezaron a hablar de Jesús: aquel profeta que había sido crucificado, el Padre lo había resucitado de entre los muertos. Este es el corazón de la predicación cristiana en todos los tiempos.
Luego está la segunda cara del milagro: la unidad de los pueblos de la Tierra que se habían reunido ante la plaza del cenáculo, provocados por la predicación del Evangelio. Lucas, con eficacia narrativa, los presenta por su nombre, como en un llamamiento, uno por uno: "somos partos, medos, elamitas..., cretenses y árabes... extranjeros de Roma... y les oímos proclamar en nuestras lenguas". Es la primera globalización obrada por el Espíritu a través de la Iglesia, esa comunidad, ese nosotros que quiere unir a los pueblos de la Tierra. Cada uno conserva su propio nombre, su propia identidad, pero, al mismo tiempo, todos empiezan a sentirse un solo pueblo unido por el único Evangelio. Diferentes y, sin embargo, unidos.
También hoy el mundo necesita una nueva irrupción del Espíritu. Los conflictos se han multiplicado, las injusticias se han extendido... Hace falta un nuevo Pentecostés para este tiempo difícil y complejo. Hace falta esa "ráfaga de viento" que provoque una nueva conmoción en el corazón de los creyentes.